Des del setembre de 2025, el Dr. Diego de Mendoza Asensi és el Director Assistencial de l’Hospital Evangèlic de Barcelona i codirector de la Unitat Comunitària de Fragilitat (UCF). Amb gairebé tres dècades de trajectòria en Medicina Intensiva i gestió sanitària, ara lidera l’estratègia assistencial de la institució.

Què el va portar a estudiar Medicina? Va ser per vocació?

Vaig acabar sent metge per casualitat. A mi m’agradaven les ciències, la física… estava més aviat orientat cap a l’enginyeria, tot i que la biologia també em cridava l’atenció. En l’últim moment de fer la preinscripció universitària encara tenia dubtes, i va ser la meva mare, que és metgessa, qui em va dir: «Escolta, per què no fas Medicina?». Vaig pensar: «Per què no?», i la vaig posar a la llista. No va ser gens vocacional al principi.

Amb tantes branques com ofereix la Medicina, com va triar la seva especialitat?

Durant la carrera vaig decidir centrar-me molt en la pràctica. La part teòrica era interessant, però jo volia «saber fer», i això només s’aprenia voltant per l’hospital. M’organitzava amb comissions d’apunts per recuperar la teoria i aprofitava el temps per fer rotacions meves per diferents departaments, demanant a metges i equips que m’acollissin per tenir un paper més actiu.

Això em va ajudar molt a decidir. Després vaig fer treballs de recerca a la Unitat d’Intensius de Trauma a la Vall d’Hebron i la UCI em va fascinar: era el moment més agut i greu de malalties molt diverses. No et restringia a un sol òrgan, sinó que et demanava saber un mica de tot. Vaig fer la residència i vaig estar 20 anys vinculat a la Medicina Intensiva. Posteriorment, quan era cap de servei de la UCI, em van proposar assumir tasques directives i vaig fer el pas cap a la gestió per intentar millorar com es feien les coses.

I com arriba al camp de les cures intermèdies i la fragilitat?

També per atzar. Jo era director mèdic en un hospital d’aguts i sentia que em faltava propòsit; volia un projecte amb una major orientació de servei a la comunitat. Just en aquell moment, una companya em va compartir una convocatòria de l’Hospital Evangèlic de Barcelona, on cercaven un director assistencial. Quan vaig conèixer la direcció, el projecte i els valors de la institució, em va enganxar de seguida. Era exactament el que buscava: un projecte amb sentit, de vocació comunitària i sense perdre la rigorositat tècnica.

Al final, doncs, va acabar trobant la vocació en l’ajuda al pacient…

Sens dubte. Als inicis em movia la part més tècnica i fisiològica. Tanmateix, amb els anys vaig fer un canvi. L’emoció per les tècniques es va anar apagant i el que realment em va començar a omplir eren les converses difícils amb les famílies dels pacients més greus: veure que els podia confortar i acompanyar emocionalment. Vaig passar de ser molt tècnic a ser més empàtic. La tècnica la pot aprendre gairebé qualsevol; l’empatia i la qualitat humana són més difícils de trobar.

Hi ha hagut algun cas o pacient que li hagi deixat una petjada especial?

Sí, uns quants. Recordo haver ajudat moltes famílies a transitar per situacions extremadament delicades que, a vegades, fins i tot acabaven amb la mort del pacient. Saber que la meva intervenció va fer que el procés fos més assumible i que se sentissin acompanyades em va fer veure que la petjada personal que hi deixava era realment important.

Sorprèn que, amb una població cada vegada més envellida, la fragilitat sigui un àmbit del qual es parla poc.

És un àmbit poc atès per l’organització sanitària general. La formació i els recursos s’aboquen majoritàriament als hospitals d’aguts. Quan els pacients es fan grans i tenen menys capacitat de recuperació, sovint se’ls deriva a centres sociosanitaris com si fos un «final de trajecte» menys rellevant. Quan entres en aquest món te n’adones que la balança s’ha d’equilibrar: s’ha de continuar invertint en l’atenció aguda, però també en el pacient crònic, que pot tenir una qualitat de vida molt millor en els seus darrers anys, tot mantenint un alt grau d’autonomia.

Quina valoració fa del seu primer any a l’Hospital Evangèlic?

Molt positiva. Vaig trobar un equip molt receptiu i un personal humà extraordinari. Quan introdueixes canvis sempre tens la sensació de no arribar a tot, però quan mires enrere veus que hem aconseguit resultats molt interessants gràcies a la bona voluntat de tothom. Això sí, tot just acabem de començar.

Què fa diferent l’Hospital Evangèlic de la resta?

És difícil de descriure amb paraules, però és un hospital on es respira un ambient de pau, tranquil·litat i una preocupació real per ajudar. Els professionals no venen només a complir un horari; es preocupen sincerament pels pacients i les seves famílies perquè creuen en el que fan. Això no és habitual de trobar.

Més enllà de la part humana, quins han estat els eixos de la seva gestió?

Ens hem centrat molt a millorar processos i eliminar rutines que no aporten valor real. De vegades es fan coses per mera inèrcia. Si analitzem i optimitzem el dia a dia, podem aconseguir que el temps dels professionals estigui realment orientat a allò que millora l’atenció del pacient.

L’Evangèlic compta amb serveis diferencials com l’«habitació empàtica». En què consisteix?

Cal veure-la per entendre-la. És un concepte completament nou i està cocreada directament amb pacients i familiars. Els espais de l’hospital estan dissenyats per transmetre calma i evitar el soroll habitual dels passadissos hospitalaris. A més, disposem d’espais comuns a les plantes perquè els pacients puguin socialitzar i compartir temps amb les famílies, evitant que passin tot el dia tancats a l’habitació i afavorint la seva autonomia.

També destaquen per la Unitat Comunitària de Fragilitat (UCF)…

Portem gairebé un any amb aquest dispositiu en marxa. Permet que un pacient crònic i amb fragilitat que pateix una descompensació pugui rebre atenció immediata i personalitzada sense passar per urgències ni necessitar un ingrés hospitalari convencional. El pacient ve unes hores a la unitat, rep el tractament oportú i torna a casa seva, o fins i tot fem sessions directament al seu domicili.

Quin és el perfil tipus de pacient que atenen?

Majoritàriament són persones grans amb criteris de fragilitat o menys reserva fisiològica. Ingressen per tractar una malaltia aguda, per fer una recuperació funcional després d’una estada hospitalària llarga, o bé per rebre tractament pal·liatiu i de confort. A la Unitat de Fragilitat tractem especialment aguditzacions de patologies respiratòries o cardíaques de manera ambulatòria per evitar l’impacte d’un ingrés.

Quina importància té l’escolta activa al pacient i a la família?

És fonamental. Sovint el sistema sanitari s’organitza pensant en la seva pròpia comoditat i fa que el pacient hagi de fer «les dotze proves d’Astèrix», anant d’un lloc a un altre i havent de repetir la mateixa informació a diferents metges. El model ideal és que el pacient estigui al centre i siguem els professionals els qui ens coordinem i ens movem al seu voltant. Escoltar el seu feedback és la millor eina per continuar millorant.

Com s’integren la tecnologia i la IA en un entorn com el seu?

La IA ens ajuda a automatitzar tasques administratives i analitzar dades ràpidament, alliberant temps dels professionals perquè el puguin dedicar a la persona. De cara al futur de la recuperació funcional, el camí passa per la robòtica i la realitat virtual en fisioteràpia i teràpia ocupacional. Malauradament, la gran inversió tecnològica sol anar als hospitals d’aguts, però l’atenció intermèdia necessita també aquests avenços.

Quin consell donaria als joves metges que estan començant la seva carrera?

Els recomanaria que facin rotacions per centres d’atenció intermèdia i fragilitat. Quan ets jove tendeixes a buscar l’adrenalina de la medicina d’aguts, però el nostre àmbit té una utilitat social i una bellesa extraordinàries. Si no ho coneixes des de dins, no saps tot el que pots aportar a la societat ni la dimensió humana que pots arribar a desenvolupar.